El lleure pot ser una realitat inclusiva?

En el món del lleure sempre hi ha diversitat, l’únic que a vegades no en som conscients d’aquesta. Quan parlem de diversitat d’un grup d’infants acostuma a ser perquè hi ha algun cas amb NEE, aleshores és quan els monitors es plantegen de treballar la inclusió de l’infant al grup d’esplai.
Si ens parem a reflexionar sobre el significat de la paraula inclusió ens adonem que té molts significats, i cal que cada comunitat educativa defineixi i concreti aquest terme dintre de la seva realitat, del seu context, de la seva història i de la seva cultura, i de tots els seus condicionants.
Tot i així, i com a paràmetres generals, la inclusió implica:

- Diversitat.
- Aprenentatge i participació.
- Democràcia.
- Lleure com a totalitat.
- Un procés que afecta a la societat en el seu conjunt.

La inclusió educativa fa referència a la presència, la participació i el rendiment de tot infant. Comporta identificar i eliminar les barreres que poden interactuar negativament amb les condicions personals de l’infant més vulnerable. Per tant, cal veure la inclusió com un procés de reestructuració escolar per tal de promoure la presència, la participació i el rendiment.

En cap moment parlem d’Integració perquè significa ser inserit o incorporat a algun lloc o situació que ja existia prèviament. El concepte d’integració suposa que l’infant “diferent” ha d’adaptar-se al grup d’esplai i que necessita. per tant, una atenció especial.
Inclusió significa formar part d’algun lloc o situació. El concepte d’inclusió implica que l’esplai està preparat per incloure tot infant, ja que considera i valora la diversitat com una realitat que cal aprofitar. És una oportunitat, no un problema.
El terme integració contempla la segregació i per tant es pot entendre en certa part com un procés d’exclusió, i la inclusió preveu la participació d’incloure tots els infants en el centre d’esplai.
El terme integració se centra en els infants amb NEE, en canvi, el terme inclusió fa referència a tots els infants.
Per això, si ens parem a pensar tots els humans som especials, no n’hi ha cap d’igual, és per aquest fet que tots som diferents i diversos, per això parlem de diversitat en qualsevol grup de persones.
Com comentava totes les persones son especials i diferents, totes tenen unes necessitats educatives especials, i és per això que els infants necessiten adonar-se’n d’aquesta diversitat i viure-la, perquè vivint-la creixeran com a persones i es desenvoluparan!
Què passa quan tenim un infant amb NEE especials? La gent acostuma a parlar de discapacitats. Perquè discapacitats? Si busquem la paraula discapacitat al diccionari posa:

Discapacitat: persona restringida en les seves facultats físiques; minusvàlid.

Si us adoneu dóna un significat només referint-se a les persones amb dificultats físiques, i les persones amb dificultats psíquiques, no son discapacitades?
Està clar que la societat desconeix la paraula “discapacitats” si ens parem a pensar i a reflexionar la paraula discapacitat ens adonem que totes les persones són discapacitades, perquè tots tenim alguna mancança.
No seria millor en comptes de parlar de persones discapacitades, parléssim de persones CAPACITADES? Crec que tota persona amb alguna mancança és capaç d’aportar la seva experiència en un grup de més persones capacitades. Totes aquestes capacitats aportaran molta experiència i enriquiment en el grup i entre tots poder ajudar-se i complementar-se!
Per això si tornem al món del lleure ens adonem que l’esplai és un bon lloc per treballar la diversitat! On el lleure permet aquest espai per compartir, valorar, aprendre i créixer plegats!

Laia Platero

2011

Per una dificultat, un somriure!

T’has plantejat mai viure en un món en silenci? On l’única informació que pots rebre és visual, tàctil o olfactiva? Aquest és el món on visc jo, un món en silenci però alhora un món gairebé perfecte per a mi on la sordesa no és un impediment per ser feliç.
Patir una sordesa profunda per a mi ha estat un regal, jo no seria la persona que sóc ara si hagués nascut oient i estic molt contenta de ser com sóc! Si he arribat on sóc, amb 21 anys i amb una carrera de Magisteri Infantil acabada, treballant en el món de l’educació, amb carnet de conduir, ballant, essent monitora d’esplai... és gràcies a com han lluitat per mi els meus pares. Des del primer moment els meus pares van estar convençuts de que jo era una persona normal i que com a tal havia de fer una vida normal. Per tant, havíem de buscar tots els recursos necessaris per fer-ho possible sense rendir-nos mai. Els meus pares tenien clar que encara que fos sorda m’havia d’integrar tant com pogués al món que m’envoltava. És a dir, van decidir que jo no aprengués el llenguatge signat ja que l’entorn era totalment oralista. Els meus pares són músics i van fer que jo creixés enmig de la dansa i la música. La meva sordesa no ho va impedir ja que ballava imitant els meus companys i escoltava la música mitjançant les vibracions que aquesta emetia. Gràcies a tot aquest esforç ballo en un esbart, he fet dansa clàssica, hip-hop, toco el piano i estic investigant per aprendre a afinar a través de les vibracions.
El principal problema que té la societat respecte a la sordesa és el seu desconeixement, i per aquest motiu les persones sordes en el seu dia a dia es troben amb moltes barreres de comunicació. La nostra és una discapacitat que passa molt desapercebuda i això dificulta molt l’eliminació d’aquestes barreres. La gent es fixa molt fàcilment en el bastó guia d’una persona cega o en la cadira de rodes d’una persona invàlida però qui es fixa en els aparells de les nostres orelles? Per saber què són les barreres de comunicació només cal que us pareu a pensar en tota la informació auditiva que rebeu al llarg d’un dia (despertador, telèfon, timbre de la porta, la televisió,...).
Com podeu veure, res és impossible, tot el que un es proposi ho pot aconseguir! Jo sóc una persona amb una discapacitat auditiva profunda però això no ha impedit que pogués realitzar els meus somnis. I perquè aquests somnis es compleixin sempre ens hem de prendre la vida mirant endavant i amb un gran somriure!

Laia Platero i Guàrdia

Juliol 2010

Un dia qualsevol en la vida d’una persona sorda

Són les set del matí. Percebo un vibració sota el meu coixí; el meu despertador vibratori m’anuncia que un nou dia comença. Tot és silenci, no sento cap soroll perquè no porto els meus audiòfons. Obro el llum: i això és molt important perquè només ara començo a comunicar-me amb el món.
Me’n vaig a la dutxa, però primer vaig a dir bon dia als pares. Ells ja estan desperts i en ple procés d’higiene matinal. Tenen la ràdio de la seva habitació encesa, ho sé perquè el llum vermell de l’aparell està activat. Miro la meva mare i li dic: què diuen?. Ella, vocalitzant, em diu El temps. Escolta atentament i afegeix: Farà fred, abriga’t !. Jo penso: sort que els meus pares són subscriptors del diari EL PUNT i mentre esmorzo, em posaré al dia de les notícies.
Després de dutxar-me i vestir-me m’asseco bé les orelles amb l’assecador i em poso els audiòfons. Que bé! Almenys ara sento alguns sorolls. Ja estic connectada al món!
Vaig a esmorzar. El meu pare està fent els entrepans per a tots i el suc de taronja, però encara no ha fet el cafè per a ell i la meva mare. Jo no en puc prendre ja que la cafeïna pot provocar pèrdues d’oïda. Vaig a fer jo el cafè; he d’estar tota l’estona controlant perquè, com que no sento el soroll que fa quan surt el cafè, se’m podria vessar. Per evitar-ho em fixo en el fum que surt de la cafetera.
M’assec a taula amb el meu suc de taronja i la llet amb galetes i miro el diari. De cop apareix el meu germà. Jo no l’he sentit baixar les escales ni dir bon dia, però, com que ell ja ho sap, m’ha tocat el braç i m’ha fet un petó.
S’encén la llum del telèfon. El meu germà corre per agafar-lo; jo no m’hi poso perquè, encara que té un amplificador de volum, no entenc el que em diuen, sobretot si és la meva tieta, que té una veu molt aguda.
Sort que tinc el mòbil perquè així puc parlar a través dels missatges escrits.
Ui! Són dos quarts de vuit del matí. Avui he quedat amb una amiga per anar a la universitat. S’encén la llum del timbre, miro pel vídeoporter: és la Neus. Me’n vaig amb el seu cotxe.
Arribo a la universitat i necessito fer unes fotocòpies. Parlo amb la responsable del servei de fotocòpies i li explico el que vull. Ella em contesta i em fa una pregunta, però no l’entenc gaire bé. Sort que ella té paciència i m’ho repeteix a poc a poc i vocalitzant.
Amb tot això de les fotocòpies arribo una mica tard a la classe de llengua catalana. La porta ja és tancada. Truco i el mestre deu dir: endavant!, però no ho sento. Al final em decideixo a entrar. A les classes m’assec al davant per poder llegir els llavis del professor (però si alguna de les meves companyes intervé no sé el que diu perquè la tinc d’esquena). De vegades, però, si porta barba o bigoti, o si la llum fa reflexes, no veig bé els seus llavis i perdo el fil. Tot i tenir les condicions adequades de la llum i una bona articulació per part del professor, degut al meu grau de sordesa, no puc seguir al cent per cent el que explica.
Les meves companyes poden seguir les explicacions del professor i anar prenent apunts mentre que jo no, perquè per sentir necessito mirar i si miro, no puc apuntar. Per això he de refiar-me dels apunts de les meves companyes, que de vegades els prenen amb el seu codi personal, i costa entendre’ls. Seria ideal que el professor em passés un resum del tema o els seus apunts.
A mig matí vaig al bar i demano un Donut. No sé quant val, i ho pregunto, però no sento bé el que diu la cambrera; seria ideal que marqués els preus de les coses.
Tinc ganes d’anar al lavabo. Quan hi arribo, la porta és tancada. Hi pico, però si algú diu: ocupat!, jo no ho sento. M’espero i al final opto per obrir la porta. Estaria molt bé que les portes tinguessin un marcador vermell per indicar que està ocupat, com hi ha en alguns lavabos públics. Imagina’t que algú està fent les seves necessitats i jo, com que no sé que hi ha algú, obro la porta. Quina vergonya!!! I quin ridícul!!! Doncs precisament aquestes coses ens solen passar sovint.
Continuen les classes del matí. A l’assignatura de Temes bàsics de ciències socials corregim els exercicis que hem fet a casa. No sé qui parla, perquè els corregim entre tots, no puc fer lectura labial i no m’assabento de res. He de demanar a la meva companya que m’ho deixi mirar i fiar-me que ella ho fa bé.
A l’assignatura de Didàctica de la llengua II la professora passa un vídeo. No està subtitulat i tot és a les fosques: si fan algun comentari ni tan sols puc intentar fer lectura labial.
Després de dinar a casa vaig a buscar el tren. M’espero a l’andana però el tren triga. Al final veig que la gent protesta i no sé què passa: es veu que per un altaveu han dit que el tren està avariat i que busquem altres mitjans alternatius. Ho sé perquè li he preguntat a una senyora que tenia al meu costat, perquè a l’estació de Badalona no hi ha plafons que passin informació escrita.
Al final arribo a Barcelona. He d’anar a l’hospital de Sant Pau perquè avui em toca revisió de les orelles. Sóc a la consulta esperant el meu torn i criden per un altaveu el nom dels pacients. Demano a la persona que tinc al meu costat que si sent “Laia Platero” que m’avisi, si us plau. Molt amable, em diu que sí. No entenc com, precisament aquesta consulta on hi va molta gent amb deficiència auditiva, no ha solucionat aquest problema. Potser és que no ho hem reivindicat prou! Jo personalment ho he dit a l’hospital on vaig, però no m’han fet cas: diuen que no és rendible econòmicament. Una excusa barata!!! Potser sí que és veritat que no tenen diners per posar plafons on surti el nom del pacient i la porta on ha d’anar, però que no em diguin que les infermeres no em poden avisar personalment d’on he d’anar perquè també seria massa car? No és tant difícil, crec jo.
Sortint del metge em quedo a Barcelona perquè he d’anar a l’assaig de l’Esbart Ciutat Comtal. Com que no sento la música al 100% em baso en la percepció de la vibració que m’arriba a través del cos i de l’amplitud del meu camp visual observant els moviments dels meus companys. D’aquesta manera aconsegueixo percebre el ritme de la música i poc més.
Arribo a casa. El meu germà està mirant la televisió. Intento posar els subtítols, però no funciona o avui no va bé, rares vegades funciona correctament. De vegades no hi ha subtitulació. De vegades no concorda amb la imatge que surt. Altres cops no és una subtitulació per a persones sordes, etc. Per ser una subtitulació útil per a persones sordes cada personatge hauria de tenir assignat un color diferent de lletra i haurien de transcriure tots els sons que se senten.
Com que encara el sopar no està fet i la meva mare m’ha dit que no cal que l’ajudi, decideixo connectar-me a Internet per tal de poder parlar amb els meus amics. No hi puc parlar per telèfon perquè no hi sento. Una bona opció és el Messenger, que ens permet la comunicació per escrit. Però, tot i així, a les persones sordes ens agrada molt veure la persona amb qui parlem. Per això tenim la webcam connectada sempre: és una manera de saber l’estat d’ànim de l’altre i moltes altres coses. Una persona que hi sent potser no ho necessita, però nosaltres sí, perquè l’expressió de la cara dóna molta informació!
Avui després de sopar podria sortir; demà és festa. Em vindria de gust anar al cinema, però a Badalona no hi ha cinema subtitulat. Si vull anar al cinema, he d’anar a YELMO ICÀRIA o al VERDI, que són a Barcelona.
Finalment decideixo quedar-me a casa, desconnecto els audiòfons, desconnecto del món. Tanco la llum. Bona nit!

Laia Platero i Guàrdia
2009