viernes, 2 de julio de 2010

Per una dificultat, un somriure!

T’has plantejat mai viure en un món en silenci? On l’única informació que pots rebre és visual, tàctil o olfactiva? Aquest és el món on visc jo, un món en silenci però alhora un món gairebé perfecte per a mi on la sordesa no és un impediment per ser feliç.
Patir una sordesa profunda per a mi ha estat un regal, jo no seria la persona que sóc ara si hagués nascut oient i estic molt contenta de ser com sóc! Si he arribat on sóc, amb 21 anys i amb una carrera de Magisteri Infantil acabada, treballant en el món de l’educació, amb carnet de conduir, ballant, essent monitora d’esplai... és gràcies a com han lluitat per mi els meus pares. Des del primer moment els meus pares van estar convençuts de que jo era una persona normal i que com a tal havia de fer una vida normal. Per tant, havíem de buscar tots els recursos necessaris per fer-ho possible sense rendir-nos mai. Els meus pares tenien clar que encara que fos sorda m’havia d’integrar tant com pogués al món que m’envoltava. És a dir, van decidir que jo no aprengués el llenguatge signat ja que l’entorn era totalment oralista. Els meus pares són músics i van fer que jo creixés enmig de la dansa i la música. La meva sordesa no ho va impedir ja que ballava imitant els meus companys i escoltava la música mitjançant les vibracions que aquesta emetia. Gràcies a tot aquest esforç ballo en un esbart, he fet dansa clàssica, hip-hop, toco el piano i estic investigant per aprendre a afinar a través de les vibracions.
El principal problema que té la societat respecte a la sordesa és el seu desconeixement, i per aquest motiu les persones sordes en el seu dia a dia es troben amb moltes barreres de comunicació. La nostra és una discapacitat que passa molt desapercebuda i això dificulta molt l’eliminació d’aquestes barreres. La gent es fixa molt fàcilment en el bastó guia d’una persona cega o en la cadira de rodes d’una persona invàlida però qui es fixa en els aparells de les nostres orelles? Per saber què són les barreres de comunicació només cal que us pareu a pensar en tota la informació auditiva que rebeu al llarg d’un dia (despertador, telèfon, timbre de la porta, la televisió,...).
Com podeu veure, res és impossible, tot el que un es proposi ho pot aconseguir! Jo sóc una persona amb una discapacitat auditiva profunda però això no ha impedit que pogués realitzar els meus somnis. I perquè aquests somnis es compleixin sempre ens hem de prendre la vida mirant endavant i amb un gran somriure!
Laia Platero i Guàrdia
Juliol 2010